L'egoisme de l'estrella, la perdició del joc en equip

Assentat al sofà de casa veient partits de bàsquet com acostuma a passar quant la feina em deixa un respir, veig diferents actituds d'alguns jugadors que em sobten. Una d'elles es l'excés del bot a l'atac estàtic, jugadors que sovint acaparen la possessió de la pilota de forma extrema. Posaré algun exemple tot permetent-me el luxe de tocar el crostó d'algun jugador NBA del que per mi em sembla un error i una manera de rellentir i perjudicar el joc global d'un equip.

Posarem una situació de joc, traspassat el mig camp, el base abusa del bot per re-situar a tot l'equip sovint per crear-se una situació de joc per ell. Aquest cas ha relegat a la banqueta a un dels bases millors considerats de la NBA com es T.J. Ford, el seu excés de bot i d'egoisme en el joc ha pesat més que el seu talent en les decisions de Sam Mitchell que actualment confia més en Calderón ja que el seu estil no només el fa jugar a ell, sinó que fa jugar a tot l'equip. Aquest es l'esperit que vull plasmar, el que ha vist Sam no ho veuen tots els entrenadors de l'NBA.

Un altre exemple europeu del que a mi no m'agrada que faci un jugador, es el cas de Lackovic al Barça. Aquest cas potser es més controvertit per algú que llegeix els seus números per sobre del seu joc. Sí, es cert que els seus números en atac parlen per si sols però acostuma a treure les seves jugades ofensives de jugades individuals i molt poques jugant col·lectivament. Personalment penso que el barça podria ser un equip més complert amb una altre caire de direcció de joc però Dusko ens té acostumats a tenir-lo 30 minuts en pista i de fet d'aquests 30 quan en treu més rendiment tot l'equip es quan el fa jugar de 2.

Són algun exemple del que no m'agrada veure. Que avorrit es el joc ofensiu dels equips que carreguen una i altre vegada el joc sobre el seu jugador estrella de forma descarada, es fa avorrit veure jugar als Lakers amb Kobe, o als Cavaliers amb LeBron una i altre vegada tot el joc passa per ells. Res a veure comparat amb el joc dels Suns o els Warriors o actualment els propis Raptors, està a mig camí el joc dels Spurs on Duncan reparteix gairebé tot el joc però es cert que no l'acapara excessivament.

A l'ACB les diferències són més curtes el joc europeu té un tarannà diferent però tot i així podríem comparar el joc del Barça amb Lakovic amb el de la Penya amb Rudy dues maneres molt diferents de gestionar al jugador estrella. Dues maneres molt diferents de veure el bàsquet. Aquesta diferència es fa més patent a l'NBA ja que els seus entrenadors juguen molt més descaradament amb les seves estrelles augmentant sovint l'egoisme d'aquestes.

Potser sigui aquesta la clau que va mostrar la diferència en l'últim campionat mundial on destacaren Seleccions amb estrelles acostumades al joc col·lectiu com ara Argentina, Grècia i Espanya, per sobre d'estrelles poc acostumades a jugar amb els companys com és el cas dels Estats Units.

Sé que alguns pensareu però aquest home no se'n recorda de com jugaven els Bulls de Jordan? Sí, me'n recordo i ha plogut molt des de llavors. Es més, crec que en part aquí està l'error de molts equips en creure's que tenen un Jordan personal a les seves files. Reconec que beneïda bogeria la de l'estrella quan és capaç de remuntar el partit i visca l'egoisme quan es capaç de fer-te aquell bàsquet quan el necessites. Les preguntes però són les següents:
-Podrien jugar igual els Bulls de Jordan al bàsquet actual?
-Ens agrada l'equip en que tot el joc ofensiu passa per les mans i les decisions d'un sol jugador?

Ja pot començar el debat!!!